|
El Gos
d'Atura Català
|
|
|
El primigeni gos de pastor pelut europeu vingué de l'Àsia amb les grans invasions orientals; els romans l'escamparen per Europa; i a cada regió, degut a l'aïllament (la consanguinitat), s'anaren definint sub-races amb peculiaritats diverses que donaren lloc a les diferents races actuals. El Gos d'Atura, en la cultura i l'economia pecuària del Pirineus, hi tingué un lloc perquè era útil. I, com que el Pirineus estava aïllat de la resta del món, s'anaren definint i fixant els trets característics que el fan inconfusible. Amb l'arribada d'aquest segle, però, tot aquest món s'esfondrà: i el Pirineus que s'obri als turistes també s'obri a gossos d'altres races, i a les mescles que això comporta. El Gos d'Atura ningú no el conserva ni el cria de forma selectiva i moderna. S'anà mestissant i el seu tipisme es va anar diluint i perdent. Les races estrangeres eren "més boniques" i tingueren molt d'èxit. El nostre Gos, molt mestissat, "ja no era de raça"... només un "petener". El 1929 el veterinari de Ribes de Freser i el president de la Canina de Catalunya redactaven el primer estàndard de la raça i aquesta passava a ser reconeguda oficialment. Existia ja un patró racial que deia com havia de ser el gos d'Atura, però faltaven criadors que ho portessin a la pràctica. Caldria esperar a la dècada dels setanta perquè aparegués en escena el senyor Àngel Jorba, criador excepcional i pare-recuperador de la raça. Va recórrer el Berguedà i el Solsonès cercant exemplars típics, parlant amb pastors, criant i seleccionant a fons... El 1982 es fundà el Club de Gos d'Atura Català: ja hi ha un petit nucli de criadors de la raça. En el 84 es redacta l'actual estàndard, més ampliat que l'anterior. Des de llavors la popularitat de la raça puja com l'escuma : la Federació de Concursos de Gossos d'Atura dels Països Catalans, ha pres una nova iniciativa per tal de promocionar i potenciar el treball del Gos d'Atura Català, i així poder gaudir de la seva participació en els nostres concursos, se'n veuen pel carrer, es presenten a exposicions... el Gos d'Atura està salvat! |
|
|
Una
raça pirinenca
|
|
|
Per tot el Pirineus encara queden molts representants d'aquella població heterogènia de gossos peluts, més aviat petits i d'orella generalment caiguda. A cada vall, però, degut a l'aïllament, s'anaren seleccionant diferents variants. Les dues més cuidades i les úniques reconegudes oficialment en l'actualitat són el Petit Berger des Pyrenées (Pirineus Central, vessant francès) i el Gos d'Atura Català (Pirineus Oriental, vessant meridional amb "epicentre" a la Vall de Ribes). D'origen pirinenc, la transhumància i la seva enorme utilitat el varen escampar per la terra baixa. |
|
|
El nom
|
|
|
El català antic l'escriu "Gos de Tura", però la grafia correcta és Gos d'Atura, que no vol dir altra cosa que això: GOS QUE ATURA ELS RAMATS i no els deixa entrar als sembrats ni sortir-se del camí. És la manera més genuïnament catalana de dir "gos de pastor". Per tant és correcte dir gos d'atura belga o alemany, i hem de dir Gos d'Atura Català quan ens referim al nostre Gos. |
|
|
Estàndard:
patró racial
|
|
|
No tot gos pelut és un Gos d'Atura Català sinó que hi ha una sèrie de trets típics que defineixen la nostra raça. Existeix un estàndard molt complet que ve a ser el retrat del Gos d'Atura perfecte, l'ideal que tot criador ha de perseguir. Petit (50 cm. els mascles i 48 cm. les femelles. Les mides dels gossos es prenen fins a la creu, on s'ajunten coll, dors i escàpules). Compacte al màxim, quasi quadrat (igual d'alt que de llarg). Amb el coll més aviat curt (d'igual longitud que el cap). Camacurt (igual longitud terra-colze que colze-creu). Així té el centre de gravetat més baix i no perd l'equilibri quan treballa per forts pendents relliscosos d'herba o de glaç. Té un cap robust (res de caps estrets) i la proporció crani-morro és de 4 a 3. El morro és una piràmide truncada (mai en forma de conus punxegut). Orelles caigudes (mai aixecades). Garró més aviat baix i doble esperó a les potes del darrera, ossificats i amb membrana entre els dos. És com si el gos tingués sis dits, cosa molt útil per a un gos de muntanya que treballa en forts pendents relliscosos i que ha d'arrapar-se bé. Pèl mitjanament llarg, aspre i porquí (ni arrissat, ni sedós ,ni excessivament abundant). Cua curta (menys de 10 cm.) o cua llarga que ha de sobrepassar lleument el garró. Mai no s'enroscarà sobre el llom quan el gos es mogui.
|
|