El primigeni gos de pastor pelut europeu vingué de l'Àsia amb les grans invasions orientals; els romans l'escamparen per Europa; i a cada regió, degut a l'aïllament (la consanguinitat), s'anaren definint sub-races amb peculiaritats diverses que donaren lloc a les diferents races actuals.
El Gos d'Atura, en la cultura i l'economia pecuària del Pirineus, hi tingué un lloc perquè era útil. I, com que el Pirineus estava aïllat de la resta del món, s'anaren definint i fixant els trets característics que el fan inconfusible. Amb l'arribada d'aquest segle, però, tot aquest món s'esfondrà: i el Pirineus que s'obri als turistes també s'obri a gossos d'altres races, i a les mescles que això comporta. El Gos d'Atura ningú no el conserva ni el cria de forma selectiva i moderna. S'anà mestissant i el seu tipisme es va anar diluint i perdent. Les races estrangeres eren "més boniques" i tingueren molt d'èxit. El nostre Gos, molt mestissat, "ja no era de raça"... només un "petener".
El 1929 el veterinari de Ribes de Freser i el president de la Canina de Catalunya redactaven el primer estàndard de la raça i aquesta passava a ser reconeguda oficialment. Existia ja un patró racial que deia com havia de ser el gos d'Atura, però faltaven criadors que ho portessin a la pràctica.
Caldria esperar a la dècada dels setanta perquè aparegués en escena el senyor Àngel Jorba, criador excepcional i pare-recuperador de la raça. Va recórrer el Berguedà i el Solsonès cercant exemplars típics, parlant amb pastors, criant i seleccionant a fons... El 1982 es fundà el Club de Gos d'Atura Català: ja hi ha un petit nucli de criadors de la raça. En el 84 es redacta l'actual estàndard, més ampliat que l'anterior. Des de llavors la popularitat de la raça puja com l'escuma : la Federació de Concursos de Gossos d'Atura dels Països Catalans, ha pres una nova iniciativa per tal de promocionar i potenciar el treball del Gos d'Atura Català, i així poder gaudir de la seva participació en els nostres concursos, se'n veuen pel carrer, es presenten a exposicions... el Gos d'Atura està salvat!
Per tot el Pirineus encara queden molts representants d'aquella població heterogènia de gossos peluts, més aviat petits i d'orella generalment caiguda. A cada vall, però, degut a l'aïllament, s'anaren seleccionant diferents variants. Les dues més cuidades i les úniques reconegudes oficialment en l'actualitat són el Petit Berger des Pyrenées (Pirineus Central, vessant francès) i el Gos d'Atura Català (Pirineus Oriental, vessant meridional amb "epicentre" a la Vall de Ribes). D'origen pirinenc, la transhumància i la seva enorme utilitat el varen escampar per la terra baixa.
El català antic l'escriu "Gos de Tura", però la grafia correcta és Gos d'Atura, que no vol dir altra cosa que això: GOS QUE ATURA ELS RAMATS i no els deixa entrar als sembrats ni sortir-se del camí. És la manera més genuïnament catalana de dir "gos de pastor". Per tant és correcte dir gos d'atura belga o alemany, i hem de dir Gos d'Atura Català quan ens referim al nostre Gos.
No tot gos pelut és un Gos d'Atura Català sinó que hi ha una sèrie de trets típics que defineixen la nostra raça. Existeix un estàndard molt complet que ve a ser el retrat del Gos d'Atura perfecte, l'ideal que tot criador ha de perseguir.
Petit (50 cm. els mascles i 48 cm. les femelles. Les mides dels gossos es prenen fins a la creu, on s'ajunten coll, dors i escàpules).
Compacte al màxim, quasi quadrat (igual d'alt que de llarg).
Amb el coll més aviat curt (d'igual longitud que el cap).
Camacurt (igual longitud terra-colze que colze-creu). Així té el centre de gravetat més baix i no perd l'equilibri quan treballa per forts pendents relliscosos d'herba o de glaç.
Té un cap robust (res de caps estrets) i la proporció crani-morro és de 4 a 3. El morro és una piràmide truncada (mai en forma de conus punxegut).
Orelles caigudes (mai aixecades).
Garró més aviat baix i doble esperó a les potes del darrera, ossificats i amb membrana entre els dos. És com si el gos tingués sis dits, cosa molt útil per a un gos de muntanya que treballa en forts pendents relliscosos i que ha d'arrapar-se bé.
Pèl mitjanament llarg, aspre i porquí (ni arrissat, ni sedós ,ni excessivament abundant).
Cua curta (menys de 10 cm.) o cua llarga que ha de sobrepassar lleument el garró. Mai no s'enroscarà sobre el llom quan el gos es mogui.
